PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

30 de juliol 2008

Pasqual Maragall: "¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes"

L'exPresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall explica en lírica de conte la història del recent Estatut en un article publicat a El Periódico. Amb un to irònic i gens condescendent amb els seus excompanys del PSOE, Maragall sentencia "que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes" en referència a les constants traves del president espanyol per permetre el lliure desenvolupament de la màxima llei catalana i posa com a exemple que, tot i ser referendat pel poble català, "el futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu".
En l'article que porta per nom 'Què passarà amb l'Estatut', l'exPresident explica també la pinça a la qual va ser sotmesa quan va anar a Madrid a negociar l'articulat del text amb el 90% del suport del Parlament. Segons Maragall, Mas i Zapatero van fer pactes perjudicials i contraris a la unitat del Parlament de Catalunya, de tal manera que assegura que "em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius ".

El mateix exPresident segueix explicant una història en to irònic, però ben real. Així, Maragall diu que l'estratègia Mas-Zapatero era únicament per mantenir la "conllevància" que governin sempre els mateixos PSOE-CiU i que, quan li va preguntar a Zapatero, "qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Es-querra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc.

Maragall posa fi al seu article amb un espetec final: "ara resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat".

Tribuna.cat

24 de juliol 2008

De Vendrell a Bassas

El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.
Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.
En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.
Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest> curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa> forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant> el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta> més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un> de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, > pluralitat.


Vicent Partal director@vilaweb.cat

En Vendrell va rebre de valent igual que en Ramon Barnils (El lloro, el moro, el mico i el snyor de Puerto Rico), en Toni Arbonès i el seu equip amb Els viatgers de la gran Anaconda, La Rita Marzoa i el programa que feia.., en Solè i Sabaté i Ramon Barnils amb Postres de Music... . Gairebé tots van començar amb un assetjament laboral a base de traslladar-los a hores de la matinada ( 5, 6 del matí), retallar-los l'horari i el pressupost, fer-los la vida impossible.... Aquesta depuració no és d'ara, ve de fa molts anys i sempre del cantó socialista (que tinguin o no tinguin càrrecs institucionals, sempre han intentat manar, perseguir, depurar etc. Està en els seus gens espanyolistes. A això , cal respondre amb l'ús de la catosfera i el buit als programes més espanyols, que, per sort, solen ser els més dolents.Les noves tecnologies ajuden.

Blanca Serra

23 de juliol 2008

Demanen un any de presó per Albert Om i Pepe Rubianes









L'actor Pepe Rubianes serà jutjat per "ultratge a Espanya, incitació a l'odi i injúries greus", després que la jutge acordés l'obertura del judici oral per unes manifestacions que va efectuar el còmic en el programa El club de TV3. En aquest sentit, la jutge ha decretat que el presentador de l'espai, Albert Om, també vagi a judici com a "cooperador necessari" de Rubianes i acorda la responsabilitat civil directa davant possibles indemnitzacions tant de l'actor com del presentador i de TV3, segons informa El Mundo.
L'actor va visitar El Club de TV3 el 2006, on Om li va preguntar si "la unitat d'Espanya està en perill?", tal i com defensava el PP per aquelles dates. Rubianes va contestar "que es fiquin a Espanya ja pel puto cul a veure si els hi explota dintre i els queden els ous penjant d'un campanar, i "que es vagin a cagar a la puta platja amb la puta Espanya". Segons la resolució judicial, existeixen "indicis suficients de criminalitat". Altres dos querellants, un d'ells la Fundació per a la Defensa de la Nación Españoola (Denaes), amplien les acusacions contra l'actor i el presentador. Demanen una pena d'un any de presó per a Rubianes i un altre per a Albert Om. Tant l'un com l'altre han hagut de pagar 3.000 euros de fiança.


e-notícies

22 de juliol 2008

Carta a un amic del PSOE

Benvolgut Pepe,En l'Expansión d'avui, es pot llegir que la recaptació de l'IRPF a Madrid és de 82.000 milions d'euros i a Catalunya de 15.500. Ja que la població de Madrid, segons El País d'avui, és de 6'25 milions i la de Catalunya de 7'35, resulta que l'IRPF per capita de Madrid és de 13.120 euros i a Catalunya de 2.100 euros.

Podria semblar que, fent servir una terminologia “envellida”, a Madrid hi ha la classe dominant i a Catalunya el proletariat, i que per tant tot aquell que es reivindiqui d'una mínima tradició d'esquerres hauria de ser partidari de transferir recursos de Madrid a Catalunya, no?

Ja sé que aquestes coses de comparar no t'agraden, però les xifres són les xifres i alguna explicació i alguna conseqüència haurien de tenir, suposo.

T'he de dir que és encara més greu del que sembla, ja que una part de l'IRPF madrileny (i per tant de l'aportació madrilenya segons les balances fiscals) es fictícia ja que s'ho paga el mateix Estat a si mateix i per tant s'hauria de fer el càlcul net. És a dir, l'IRPF que paguen tots els funcionaris estatals (en la seva majoria residents a Madrid) no és una contribució a l'Estat sinó un simple canvi d'apunts entre diferents comptes estatals, mentre que el que es paga a Catalunya si que és real en tant que prové majoritàriament del valor afegit empresarial.

El mateix es podria dir de l'impost de societats (15.400 a Madrid contra 9.200 a Catalunya). Si ens creiem aquestes xifres, podria semblar que Madrid està gairebé el doble d'industrialitzada que Catalunya, i em sembla que no és el cas. Simplement es tracta de “l'efecte seu” que assigna tot l'impost liquidat per les empreses a la comunitat on tributen per activitats que realitzen a tot l'Estat.

És per això que la suposada “solidaritat” màxima de Madrid és un “conte xino”. A Madrid resideix i tributa la flor i nata de l'Estat, la classe empresarial, política i militar dominant, i a Catalunya resideixen en gran part els treballadors que amb l'esquema actual a més a més de ser “explotats” localment també ho són globalment, contribuint no només a sostenir la seva pròpia classe dominant sinó també a la d'altres territoris.

A aquest concepte abans li dèiem colonialisme, recordes?

Marcel Coderch, doctor pel Massachusetts Institute of Technology

20 de juliol 2008

La PDD a l'Aplec del Pi de les Tres Branques






La PDD recull signatures a l'Aplec del Pi de les Tres Branques , al Pla de Campllong el 20 de juliol



Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l' arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presonerNarbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmeragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.(...)

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

18 de juliol 2008

No volem la crosta nacionalista espanyola ¡¡

Crits de "Ferran, botifler" en l'adéu de Bassas

Més de dues-centes persones s'han aplegat al voltants dels estudis de Catalunya Ràdio per acomiadar el periodista Antoni Bassas, que avui presentava el seu darrer programa a l'emisora pública catalana. Els concentrats han cridat consignes com ara "Joan Ferran botifler" o "Sarsandedas escalador", així com el més habitual "Visca Catalunya Lliure". El periodista, que s'ha emocionat, ha sortit el carrer un cop finalitzat el programa i s'ha adreçat a tots els presents per a dirigir-los unes paraules de comiat".

El fins ara periodista de Catalunya Ràdio Antoni Bassas, un cop finalitzat el programa, ha sortit al carrer on centenars de persones esperaven per acomiadar-lo. Antoni Bassas, que ha demanat que no és cridés contra Oleguer Sarsanedas -director de Catalunya Ràdio-, s'ha pujat en un esglaó per tal de fer-se visible per tothom i ha expressat que "necessitem uns mitjans públics independents i plurals, i sobretot, el que necessitem és continuar treballant sense perdre ni la tasca ni l'esperança per Catalunya".
e-noticies

17 de juliol 2008

Contra el robatori, unitat i acció

Finalment, el govern espanyol ha desvetllat un dels secrets més ridículament guardats: les balances fiscals entre les diverses comunitats autònomes i l'estat. Les dades, calculades amb dos mètodes diferents: el flux de benefici i el flux monetari, presenten un resultats no per esperats menys escandalosos. Espanya és, econòmicament parlant, també, un molt mal negoci per als Països Catalans. Les dades fetes públiques pel ministeri espanyol d'Economia mostren que el dèficit fiscal de les Illes Balears és d'entre un 7,47 i un 8,56% del PIB, calculant amb el flux de benefici, i d'entre un 13,96% i un 14,20%, amb el monetari. En el cas del País Valencià, les xifres del ministeri són d'entre un 3,22% i un 3,62% seguint els càlculs del flux de benefici, i d'entre un 6'32% i un 6'40% segons el monetari. Pel que fa al Principat les dades del ministeri espanyol, parlen d'un dèficit que oscilla entre el 6,38% i el 6,69%, calculant amb el flux de benefici, i entre un 8,69% i 8,70%, amb el monetari.


Segons reconeix el propi ministeri espanyol, les comunitats amb un pitjor finançament autonòmic són les que conformen els territoris dels Països Catalans. Les Illes Balears són les més maltractades del sistema de finançament, tant si s'utilitza el mètode de flux de benefici, que relaciona la despesa pública amb una comunitat independentment del lloc on es presta el servei públic, com si es fa servir el de flux monetari. En el primer cas és d'entre un 7,47 i un 8,56% del PIB, només superat per Madrid, i en el segon d'entre un 13,96% i un 14,20%.

Tots els partits polítics amb seu (central o no) als Països Catalans s'han afanyat a escenificar el seu disgust per aquesta situació. I amb diversos graus de credibilitat han llançat propostes per palliar l'autèntica sagnia econòmica. El cert és, però, que aquesta situació d'autèntic escàndol, que no té un altre nom que robatori i tracte colonial, ja fa massa temps que dura i cap dels partits polítics que ara ploren llàgrimes de cocodril ha aconseguit revertir un dèficit que pot arrossegar el nostra país a la bancarrota.

Davant aquest espoli fiscal que pateixen els Països Catalans i que s'ha mantingut inalterable durant els darrers trenta anys de sistema democràtic, és l'hora que reaccionem. Espanya, a l'hora d'espoliar-nos ho té clar. Ens tracta a tots els catalans per igual, als d'Alzira, Girona, Alacant, Ciutadella, Lleida o Formentera. No podem deixar que l'escàndol de les balances fiscals sigui només un seguit de titulars ofegats per la calor estiuenca. La societat civil dels Països Catalans ha de reaccionar de manera unitària i amb la solidesa de les grans ocasions.

Qui dubti de si som una nació o no, que miri, com escrivia en Vicent Partal, el mapa que dibuixen les balances fiscals. Resoldrà els seus dubtes de manera immediata.

Tribuna Catalana

12 de juliol 2008

L'autonomisme no resol res que interessi els catalans

" És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre de l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. "

Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

ALFONS LÓPEZ TENA.

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.

La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla. L'autonomisme ens vol fer creure que pot defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si els catalans tenim aigua i com, si s'inverteix en xarxa elèctrica, si es traspassen els ferrocarrils i aeroports o si s'hi inverteix...

08 de juliol 2008

Model “Sant Cugat”, no gracies ¡¡

El proppassat dijous 3 de juliol vaig llegir una noticia que em va deixar realment estorat. A la plana 21 del diari El Punt apareixia un article amb els següents texts:

“Recoder va presentar ahir a Barcelona (Col·legi de Periodistes de Catalunya) l’anomena’t model Sant Cugat, que introdueix criteris d’eficiència empresarial en la gestió del pressupost municipal i que ara proposa traslladar a l’administració de la Generalitat.”

“L’alcalde va presentar ahir a Barcelona el model de gestió que ha implantat al seu municipi, partint de les promeses fetes en campanya electoral i avaluant-ne el compliment posterior. El sistema empra criteris de l’empresa privada com ara l’eficiència i la responsabilitat.”

Ràpidament vaig passar del meu estat d’astorament a un d’incredulitat. No podia comprendre com aquest senyor “la podia dir tan grossa” sense enrojolar-se .
Aquesta falta d’ètica política o “el tot si val” de una persona, que ha deixat malparada la economia de l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès, sols es pot entendre com complement de la campanya d’imatge i dels constants missatges propagandístics que està fent últimament per entrar a formar part de l’equip de direcció de CDC tot fugint de la complicada i greu situació econòmica que viurà la nostra ciutat ens els propers anys.

Permeteu-me una petita relació d’ uns quants fets per aquells que no coneixeu en detall el que ha estat fins ara el famós “model Sant Cugat”:

- El concepte i la filosofia de l’eficiència empresarial és molt semblant al del “Sant Cugat Eficient” que varen anunciar a l’any 2004. En quatre anys res ha canviat.

- Milions d’euros en impostos no cobrats (perduts perquè han prescrit i/o perquè alguns censos estaven malament) descoberts quan la recaptació de impostos es va traspassar de Impulsis (una societat privada, invent de CIU i PP) a la Diputació de Barcelona. Els experts diuen que tot plegat podria representar uns 7 milions d’euros

- Factures d’empreses de manteniment i serveis, sense fer contractació, no comptabilitzades i que apareixen curiosament desprès de les eleccions municipals. Estem parlant de 3,5 milions d’euros. Això falseja els resultats dels anys anteriors i traslladarà el deute als propers anys.

- Retorn, per manament judicial, de les contribucions especials “imposades” als veïns de districtes per urbanitzar sectors ja consolidats (més de 1 milió d'euros). També cal afegir els interessos retornats i el cost d’advocats en recursos inútils per no acceptar el diàleg amb els veïns.

- Irregularitats urbanístiques: casa d’ un famós tenista (ens pot costar a tots 5,6 milions d’euros), enderrocament de cases construïdes amb permís municipal irregular a Rbla.M.S.Verdaguer, permisos de construcció a tocar de rieres, etc..... que han representat i representaran un cost addicional per indemnitzacions.

No cal comentar que si els criteris fossin els de l’empresa privada alguns “directius” d’aquest ajuntament ja estarien acomiadats des de fa molt temps inclòs el “director general” per responsabilitat directa.

En fi, como a català estudiaré amb molta cura el programa electoral econòmic de CIU a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Si està inclosa la proposta “model Sant Cugat” potser demanaré el permís de residencia a Andorra. Amb un cop ja n’he tingut prou, amb els meus diners no hi jugaran més ¡¡

Jaume Massanés i Papell
Bloc's relacionats:

06 de juliol 2008

Fer conèixer el fet català als visitants i estudiants Erasmus.

La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) juntament amb d’altres entitats farà conèixer el fet català als visitants i estudiants Erasmus.

La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) juntament amb d’altres entitats farà conèixer el fet català als visitants i estudiants Erasmus.


Tot i les diferències ideològiques, les entitats, plataformes i joventuts polítiques tarragonines que tenen en comú la defensa del dret a decidir -d’autodeterminació- del nostre país col·laboraran plegades al llarg de l’estiu per explicar als turistes la realitat del lloc on es troben. Així doncs, cada entitat farà diverses accions per informar als visitants i fer-se notar entre els autòctons.

La campanya ha estat impulsada pels membres de la Plataforma pel Dret a Decidir-Camp (PDD-Camp) que fa uns dies van anunciar la seva voluntat de seguir treballant pel país de manera oberta i transversal tot i les confrontacions al si de la Plataforma (per temes com els estatuts, la Junta o la línia política a seguir) ha presentat com a mostra d’això aquesta campanya unitària que ja ha estat objecte d’adhesions per part de les joventuts d’Esquerra (JERC), les Joventuts d’Esquerra Verda (JEV) i Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC). A més a més de la Plataforma per la Llengua (PL) que se centrarà en la difusió de la llengua, té el suport de Sobirania i Progrés (SiP), que juntament amb la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) es dedicaran als estudiants Erasmus a partir del setembre., com no podia ser d’una altra manera, Òmnium Cultural s’han volgut sumar a una iniciativa basada en el dret a decidir.

Des dels seus membres s’espera que accions sobiranistes coordinades entre diversos partits i entitats per explicar el nostre país al turisme siguin exemple a seguir per tots els territoris de parla catalana.

La presentació -que ha tingut lloc aquest mateix matí dia 26 de juny a la Plaça del Rei tarragonina- ha estat protagonitzada per Francesc Marco Palau, portaveu de la campanya. També ha gaudit de la intervenció del cap de comunicació de la campanya, Josep Maria Llauradó. Els diversos participants tenen llibertat de moviments dins de la campanya, sempre tenint present l’objectiu principal: “internacionalitzar el fet català aprofitant el turisme de Tarragona i les comarques del Camp, encara que la campanya serà coordinada”. Tot i així afirmen que “la repercussió mediàtica i els actes ajuden a mostrar de portes endins (als conciutadans) que hi ha quelcom per internacionalitzar i actius que treballen amb aquests objectius”.

04 de juliol 2008

'Manifiesto por una lengua común' NO TE DESPERDICI ¡¡


Documento presentado en el Ateneo de Madrid (23/06/08)

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).

3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.
Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.
Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

1. La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

4. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

5. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Firmado por Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa, Fernando Savater y Fernando Sosa Wagner.

02 de juliol 2008

Roma versus Barcelona

Aquest pont de Sant Joan me n'he anat a Roma. No hi havia estat mai encara, i val a dir que això dels vols barats és una gran oportunitat per viatjar i conèixer grans ciutats europees. Per aquells als qui els agradi la història, sobretot la història de l'imperi romà i dels primers romans, Roma, és la ciutat. Sens dubte. El turista normalment es fa uns bons farts de caminar amunt i avall, i també d'interactuar amb la gent del país.

Com que fa calor, entres a les botigues a comprar beguda o gelats, quan fas tard o estàs molt i molt cansat agafes un taxi perquè et dugui ràpidament, i així anar fent. Venint de Barcelona, i comparant, podria dir de forma il·lusa que m'han sobtat diverses coses d'aquesta estranya ciutat:

1- Els taxistes de Roma parlen italià!
2- Els immigrants llatinoamericans que treballen als comerços es dirigeixen en italià als clients només entrar.
3- Els comerços regentats per llatinoamericans estaven tots retolats en italià. També, els regentats per italians, per si algú en dubtava.
4- Els conductors d'autobús públic parlen italià.
5- Els restaurants d'arreu tenen les cartes en italià. Alguns a més, a les zones molt turístiques les tenen en anglès i excepcionalment en d'altres idiomes. No he vist a cap turista aixecar-se i marxar d'un restaurant perquè els donen només la carta en italià (els turistes espanyols tampoc, suposo que es fan el càrrec que el fet de viatjar ja té aquestes coses). Ah! i els cambrers tots parlen l'italià, sigui quin sigui el seu color de pell!
6- Tots els productes que he comprat, ja fossin fets a Itàlia o a l'estranger estaven retolats en italià com a mínim.
7- Als restaurants xinesos i comerços xinesos t'atenien en italià. Així igual als locutoris regentats per gent de Bangladesh o d'altres països llunyans.


Conclusions: Itàlia i Roma són ben estranys comparat amb Barcelona. No sé pas com poden viure només en italià, és que són uns provincians!

Aquí a Barcelona som més cosmopolites. Als immigrants els parlem en castellà (sobretot als ucrainians i als romanesos, perquè tant l'Ucrainià com el romanès són molt més semblants al castellà), ja que això del català és pels de casa, pels de tota la vida, que diem.

Els de casa poc que retolem en català, per tant seria una fal·làcia demanar-ho als nouvinguts. Menys fa el nostre govern, que no té el que s'ha de tenir per legislar sobre el tema. No fos cas que algun turista de les espanyes s'ho prengués malament i no tornés mai més.

Als restaurants de les zones turístiques trobar la carta en català és tota una aventura. Només faltaria! per quatre turistes catalanoparlants bilingüitzats que hi ha no val la pena. A més, que amb la crisi hem d'estalviar tinta. I no volem tenir problemes! que carai, els catalans que som molt viatjats ja sabem que cucumber en anglès o concombre en francès és cogombre, que el català sempre ha mirat enfora! Ai! que ho hem de posar en espanyol, que es diu pepino! A veure si marxaran del restaurant i hi perdrem diners!

A Barcelona no cal dir que la majoria de taxistes o de conductors d'autobús ja se't dirigeixen en castellà i només en castellà. A nosaltres ens agrada l'estadística, i aquesta mai falla. Les probabilitats que el client només parli castellà són molt més altes que aquest parli català. Tenim la famosa xifra dels 400 milions de castellanoparlants en front de la trista xifra de 8 milions de catalanoparlants mal comptats. Els números canten.

I com que ens agrada innovar i fer experiments, ara a molts llocs cèntrics de Barcelona els cambrers ja no t'entenen si els parles en català. Pel preu d'un cafè tens l'opció de poder jugar al dicciopinta o fer-te endevinar fent gestos. És clar, que a la majoria de catalans ens agrada de practicar llengües i només per un cafè ja ens hi llencem.

Diuen que pesa un igual un quilo de palla que un quilo de plom. Però jo sempre he dit que pesen més 5 milions de danesosparlants que 8 milions de catalanoparlants. Tot és una qüestió d'Estat.

David Valls és usuari de Racó Català