PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

31 d’octubre 2008

El llarg 'exili' dels domassos del Saló de Cent


Les parets gòtiques del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona estan nues. Des del 2004, hi falten els domassos amb la senyera que vestien cada racó de la històrica sala construïda pere Pere Llobet a mitjans del segle XIV.
Segons han indicat fonts oficials de l'Ajuntament de Barcelona a l'AVUI.cat, els domassos es van retirar fa quatre anys, durant el mandat de Joan Clos, per restaurar-los, i des d'aleshores no s'han tornat a instal·lar. Les mateixes fonts municipals admeten que la neteja va durar un any, i no aclareixen la raó per la qual els tapissos continuen exiliats quan ja fa tres anys que s'ha completat l'operació.
Aquest fet no ha passat desapercebut a diversos col·lectius independentistes, que ara preparen una campanya per demanar que es tornin al seu lloc, segons explica un dels impulsors de la reivindicació, Joan Giner, membre d'Estat Català. Dilluns, 3 de novembre, ja es podrà participar en aquesta iniciativa a internet. Els interessats podran mostrar el seu suport a través de la pàgina web:http://senyeressalodecent.wordpress.com/about
AVUI.cat

Els Mossos esdevenen per fi una autèntica policia nacional

Els Mossos d'Esquadra es despleguen aquesta mitjanit a les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, completant així la seva implantació a tot el territori nacional. La Policia de la Generalitat tanca així un procés que va començar l'any 1994 amb el primer desplegament, a la comarca d'Osona.
No ha estat un camí fàcil, perquè l'Estat hi ha posat tots els obstacles possibles a l'hora de cedir competències, però finalment avui podem dir amb orgull que ens n'hem sortit i ja tenim una policia pròpia a tot el país. Perquè aquest no és un èxit ni de cap partit ni de cap govern, sinó un èxit col·lectiu que ens proporciona una de les poques eines d'autogovern realment potents, per no dir la que més. Pocs s'haurien imaginat que els Mossos esdevindrien, 25 anys després de la seva recuperació, el referent de la seguretat de tot el país, una autèntica policia nacional.

Durant els últims catorze anys, els Mossos d'Esquadra no només han estat treballant de manera intensa en la planificació i execució del seu desplegament territorial que aquesta mitjanit es completa i que és evidentment una peça clau de la seva raó de ser, sinó que han creat un nou model de seguretat pública que es basa en la proximitat al ciutadà i l'assumpció dels valors nacionals i culturals del país.

S'ha creat una policia nova de soca-rel, sense vicis adquirits i sorgida de la voluntat democràtica de tot un poble, i ara és aquest poble qui exigeix a aquesta policia que actuï amb vocació de servei públic, defensant els drets i les llibertats de tots els ciutadans, garantint el respecte als valors nacionals i culturals del país i, sobretot, aplicant amb rigor polítiques de seguretat eficaces per lluitar contra la delinqüència.

Avui és un dia per celebrar que la nostra policia ja és a tot el país, però avui també és el moment de demanar a la nostra policia que no ens defraudi. Ni ens ho mereixem ni ens ho podem permetre.

Editorial - El Punt

30 d’octubre 2008

La tercera hora de castellà ja s'aplica

Amb relació a la tercera hora de castellà imposada pel departament d'Educació, Esquerra Republicana, a través de la seva portaveu al Parlament, Anna Simó, va anunciar el passat 3 de juny que mentre el seu partit fos al govern el decret no s'aplicaria. I un mes després, el 4 de juliol, el secretari general republicà, Joan Ridao, va reblar el clau dient que "mentre Esquerra sigui al govern no hi haurà tercera hora de castellà". Doncs bé, malgrat l'ajornament anunciat, la tercera hora de castellà ja s'està aplicant. El passat 16 d'octubre, Ràdio Sant Cugat ho anunciava amb aquest titular: "Totes les escoles públiques de Sant Cugat del Vallès fan tres o més hores de castellà". Totes.
La pregunta, per tant, es formula sola: què pensa fer Esquerra Republicana? Ho dic, perquè la claredat expositiva d'Anna Simó i de Joan Ridao no ofereix dubtes: "Mentre Esquerra sigui al govern no hi haurà tercera hora de castellà". Ja sabem que aquestes declaracions van ser fetes en un moment en què la pressió sobre ERC era molt forta i molta gent es preguntava com podien els republicans mantenir-se impassibles mentre el PSC-PSOE materialitzava el seu projecte de convertir el català en una llengua residual a Catalunya, però s'agrairia una mica de responsabilitat davant els compromisos adquirits. Ara, si ERC vol ser conseqüent i no trair la confiança de la ciutadania, només té dues alternatives: o fer que les escoles aturin l'aplicació del decret o abandonar el govern. La situació, en tot cas, és escandalosa, ja que és lògic pensar que si el decret s'està aplicant a tots els centres públics de Sant Cugat és que està passant el mateix arreu de Catalunya. I el mes greu és que els pares dels alumnes que han demanat explicacions per aquesta imposició no n'han obtingut cap resposta formal. Cap ni una.
Ara, per tant, cal preguntar a ERC què pensa fer després que una de les línies vermelles que havia declarat infranquejables per justificar el seu pacte de govern amb el PSC-PSOE hagi estat burlada descaradament. Segons el que faci, sabrem si ERC és al govern per defensar Catalunya o per defensar el PSC-PSOE.

Victor Alexandre

27 d’octubre 2008

I ara que ?

Tenim llibertat d'expressió o dictadura monàrquica ?

Quan la hipocresia vol clamufar-se d'honestedat

El passat dijous el diari ABC titulava que el President del Parlament, Ernest Benach, havia gastat 20.000 euros en ‘tunejar’ el seu cotxe oficial. A l’interior de la notícia passava de l’afirmació al condicional ‘según ha podido saber ABC podría ascender a 20.000 euros’. I la veritat és que l’import per col·locar una taula de treball, un reposapeus i una televisió al cotxe oficial de la segona autoritat del país pujava una mica més de nou mil euros.

La notícia va ser reproduïda l’endemà per diversos mitjans de comunicació. I un d’ells n’ha proporcionat una cobertura especial: La Vanguardia. Des de dijous fins ahir diumenge ha seguit informant cada dia sobre una polèmica generada per una informació que ja partia d’una dada falsa. Curiosa excepció en un mitjà de comunicació, estirar més una notícia que el propi mitjà que l’ha publicat primer. La Vanguardia més que ABC.

A més d’aquest afany de polèmica sobre el cotxe oficial que utilitza en exercici del seu càrrec Ernest Benach, l’ABC i La Vanguardia comparteixen una altra característica en comú. Són els dos rotatius de més reconeguda devoció per la monarquia espanyola. I mai cap dels dos ha publicat ni qüestionat, per exemple, quan costa als ciutadans catalans i espanyols el manteniment d’aquesta institució des dels actes protocolaris fins a les caceres privades d’óssos del rei Joan Carles no a la Val d’Aran sinó a les estepes de Volgoda, a Rússia.

Tampoc cap dels dos rotatius no ha explicat que hi ha institucions com el President del Parlament espanyol o la major part de ministres que tenen residència pagada pels contribuents a Madrid. Per no qüestionar el que costa mantenir ministeris -i el seu corresponent cos funcionarial- com el de Vivenda, Sanitat o Cultura que no tenen competències perquè aquestes estan transferides a les Comunitats Autònomes.

I aquesta dada no és sobrera. És sabut que Ernest Benach, segona autoritat de Catalunya, es desplaça cada dia des del seu domicili particular de Reus fins al Parlament en cotxe. Ni ABC ni Vanguardia han calculat què costaria si la segona autoritat residís entre setmana a Barcelona i quan estalvia Benach pujant i baixant cada dia en cotxe des de la Ciutadella a la capital del Baix Camp enlloc de llogar una habitació d’hotel o una residència a la ciutat comtal com podria fer en legítim ús de les funcions del seu càrrec.

En el fons, ja som al cap del carrer: els qui no es creuen que Catalunya és una nació no poden tolerar que tinguem institucions i que aquestes treballin amb la normalitat i el sentit d’estat amb què haurien de fer-ho els representants escollits democràticament pel poble de Catalunya. Per què no es qüestiona la Casa reial ni les residències dels ministres o la seva pròpia existència tot i no tenir competèncie i sí que el President del Parlament de Catalunya s’instal·li una taula per poder treballar durant els seus viatges diaris d’hora i mitja per trajecte?

Senzillament perquè hi ha qui no té un respecte institucional per no dir menyspreu i menysteniment a les institucions catalanes. Perquè contra Catalunya tot s’hi val.

El més sorprenent de tot plegat és que la resta de partits polítics catalans s’hagin sumat amb major o menor intensitat a aquesta campanya d’intent de desprestigi d’una alta institució catalana i al mateix temps dirigent amb projecció de futur a Esquerra Republicana casualment la mateixa setmana que el Parlament aprovava la creació de l’Oficina Antifrau, un dels projectes estrella dels independentistes i que posarà Catalunya al capdavant dels països amb mecanismes de transparència i control dels diners públics.

Potser aquí hi ha l’altra clau del perquè de tot plegat: si la institució no hagués estat presidida per aquesta formació política, el grau d’atreviment a donar carta de validesa total i recorregut a notícies publicades per capçaleres amb dilatada trajectòria anticatalanista com ABC hauria estat diferent.

Per no parlar de polítics com Joan Saura que van qualificar d’’ofensiva i injustificada’ la despesa dels accessoris del cotxe del President del Parlament. Convindria recordar a Saura que en les principals decisions de la cambra on resideix la sobirania nacional dels catalans també hi és present un company del seu grup parlamentari com és Jordi Miralles, secretari de la Mesa de la institució. I si Saura vol parlar de despeses injustificades i ofensives segur que en trobarà a casa seva, als seus departaments. A tall d’exemple, els nombrosos viatges oficiosos en cap de setmana que va realitzar ell mateix a Madrid durant la passada legislatura.

I La Vanguardia, si tant preocupada està per la crisi econòmica i perquè els diners dels ciutadans no es malbaratin, podria practicar un exercici de transparència tan senzill com dir públicament quan ascendeix el cost del suplement de 150 pàgines a tot color que el rotatiu dels Godó va encartar ahir diumenge per publicitar l’obra de Govern en insfrastructures. Un suplement només amb la foto de Montilla. Un extra que, casualment, va acompanyat d’una plàcida entrevista al President de la Generalitat de quatre pàgines a l’edició escrita del diari.

La desconsideració i la crítica gratuïta a determinades institucions catalanes només busca fomentar el desprestigi. El populisme malintencionat no ajuda a fer avançar Catalunya ni a afiançar les seves institucions. I el que encara és més greu és que es posin a repartir carnets i certificats d’austeritat i honestedat alguns dels qui més i millor han rebut de les administracions públiques en els darrers 20 anys.

D’això, a Catalunya, se’n diu hipocresia.

Directe!cat!

26 d’octubre 2008

Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

Des de Sobirania i Progrés volem expressar el nostre descontentament amb l'actitud que les autoritats espanyoles han mostrat durant els dies que han rodejat la commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys. Considerem indigne d'un Estat que es diu democràtic la negativa a procedir a l'anul·lació dels judicis que, com el de Lluís Companys, foren emesos per raons purament polítiques per part d'un règim feixista sorgit d'un cop d'Estat. Així mateix, trobem vergonyosa l'actitud d'Espanya respecte del seu passat dictatorial, en contrast amb els casos d'Itàlia i Alemanya: mentre que les democràcies alemanya i italiana, sorgides d'autèntiques ruptures amb els règims dictatorials que les precediren, no han dubtat a demanar disculpes pels crims comesos per aquests, la democràcia espanyola, sorgida de la reforma del franquisme, no ha tingut mai el mateix gest.
Tot plegat és un resultat lògic d'una Llei, la de la memòria històrica, feta per a no molestar la dreta nacionalista espanyola al temps que s'intenta acontentar els qui reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme. Aquesta Llei ni condemna ni deslegitima explícitament l'estat franquista, ni assegura el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, ni preveu l'anul·lació o la revisió dels processos franquistes com el de Lluís Companys. Per tot plegat, des de Sobirania i Progrés cridem a continuar el combat per una autèntica recuperació de la memòria històrica que serveixi, entre d'altres coses, per aconseguir-la plena restitució de la memòria de Lluís Companys i la denúncia pública del seu afusellament com a crim d'Estat.
Sobirania i Progrés

25 d’octubre 2008

Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació"


La iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, va sorgir com a resposta a l'article Perplex, jo? publicat per Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del web deumil.cat. Per tal de fer un primer contacte off-line, els organitzadors de la campanya van convocar una primera trobada presencial a Torroella de Montgrí, on hi va assistir l'economista i membre fundadora de Sobirania i Progrés Elisenda Paluzie. La trobada, tot un èxit, es repetirà en els propers mesos a altres indrets, sobretot a mida que es vagi apropant el 7 de març, data de la manifestació sobiranista que aquesta iniciativa ciutadana té per objectiu dur a terme a Brussel·les.


Sobirania i Progrés

23 d’octubre 2008

"Háblame en catalán"




L'advocada i expolítica Cristina Almeida, ha defensat el bilingüisme i l'ús del català i ha criticat "la intolerancia del castellano". Almeida ha estat entrevistada aquest dijous per Albert Om, al programa El Club de TV3. El presentador li ha dit que "com és que sent extremenya podem mantenir una conversa i m'entens en català?". "Pués porque tengo ganas. Es como cuando me voy a Galícia. Me acuerdo una vez que me vino un viejete gallego, que sólo hablaba gallego, y me viene a que le traduzca una sentencia que le habían dado los tribunales en gallego. Digo 'pero hijo mío, pero si yo soy de Badajoz, ¿cómo quieres que yo te traduzca?' y dice 'si es que yo sólo hablo gallego', y el me hablaba a mí en gallego, dice 'pero yo no sé leerlo, porque no me lo han enseñado nunca'", ha contestat. "Porque lo ha aprendido en el caserío o dónde como aquí o como en Valencia, que se hablaba en el campo y no en la ciudad y ahora parece que el Valenciano se lo ha inventado el señor Camps", ha afegit.

Almeida ha seguit explicant que "yo le traduje la sentencia porque es que me suena todo como a respeto. Si aquí hay una lengua que es el catalán, pués no la podré hablar porque no vivo aquí, pero, vamos, me dejas viviendo un poco aquí y hablo catalán que no te quiero ni contar". "Lo que no me gusta es ni la intolerancia del castellano, para decir 'a mí háblame en castellano porque yo vengo aquí pero yo hablo castellano'. Háblame en catalán, porque es tu lengua, ahora, yo te voy a contestar en la mía que es la que sé, y ojalá pudiera contestarte en la tuya, porque eso quiere decir que tengo otra lengua", ha afirmat l'advocada.

D'altra banda, un dels punts que podria ser retallat de l'Estatut és el fet que sigui obligatori parlar català per a treballar a Catalunya i Cristina Aleida, de bon principi, s'ha mostrat contrària a la desaparició d'aquest punt. Al respecte, ha comentat que "a mí me parece que es el mínimo homenaje que se puede hacer a la tierra dónde trabajas, dónde vives y dónde a lo mejor están tus hijos. Otra cosa es que diga que se tenga que hacer desde la intolerancia, que también hay catalanes que echan atrás, que te asustan cada vez que hablan en catalán". "Mira, tu me estás hablando en catalán, ¿qué no entiendo una palabra? pués te digo oye dímelo para que lo entienda, ¿Porqué me gusta?, pués porque la gente debe de hablar en la lengua que tiene con sus padres y tal, no usarla a la contra contra nadie ni tampoco atacarla como si fuera distinta a la tuya".

"Es distinta a la tuya, yo soy extremeña y he venido aquí a hablar a todas las asociaciones extremeñas y me acuerdo que celebramos el 25 aniversario o no sé cuanto en el Palau, o sea que la Generalitat se lo dejó a los extremeños y allí en en Saló de Cent hicimos una charleta estupenda. ¿Y por qué?, porque a mí me parece que son gente estupenda y nosotros hemos venido aquí también a ayudarles a salir adelante y por lo tanto debemos ser respetados, pero nosotros también tenemos que respetar a la tierra donde estamos y me parece que el esfuerzo de querer entender a los que están a mi lado es un homenaje a la tierra dónde estás", ha conclós.
e-notícies

22 d’octubre 2008

Fraga era en governs on signaven condemnes de mort

L'escriptor i militant d'ERC, Hèctor López Bofill, ha manifestat que "trobo intolerable que en una democràcia hi hagi un senyor assegut en una butaca al Senat que ha participat de crims contra la humanitat". Josep Cuní li ha recordat en aquest sentit que "l'auto de Garzón es tanca el 1952 i el senyor Fraga no tindria responsabilitat". Tot i això, Bofill ha replicat que "era en Consell de Ministres on es signaven sentències de mort i podria trobar-se implicat en crims que es van cometre l'any 76, quan ell era ministre de Governació. Això és intolerable".

"Pinochet també era senador quan Garzón va obrir-li la seva causa", ha afegit l'escriptor, per tot seguit lamentar que "el senyor Fraga s'amaga en la immunitat del Senat per evitar una causa. Això, si diem que vivim en una democràcia normalitzada, ho hauríem de revisar".

Hèctor López Bofill

21 d’octubre 2008

Senyors, més important que els vostres sous i dietes hi ha la dignitat del País

Era Lluís Maria Xirinacs una persona que no tenia ànima d'esclau. Era una d'aquelles persones que no s'agenollen ni demanen perdó per existir. No era l'únic. N'hi ha hagut d'altres: Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Ramon Barnils, Maria Mercè Marçal... Aquesta mena de persones són profundament incòmodes per al poder, perquè no els tremolen les cames davant d'Espanya, perquè no justifiquen la seva submissió en una legalitat injusta i perquè saben, en definitiva, que no hem vingut a aquest món a obeir sinó a decidir. Són persones que molesten vives i que molesten mortes. I el fet que molestin mortes demostra fins a quin punt van ser importants quan eren vives.

La legalitat s'ha de complir, ens diu el pensament oficial. Talment com si legalitat i justícia fossin sinònims. Però no. La legalitat és una cosa i la justícia n'és una altra. De vegades van juntes, sí, però tot sovint no és així. Hi ha vegades en què allò que és legal no és just, i n'hi ha d'altres en què allò que és just no és legal. De fet, la història de la humanitat és plena de legalitats injustes. Per això jo dic que quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat.

Fa pocs dies, parlant de transgredir la legalitat injusta que ens empresona, un polític m'explicava que, d'acord amb el marc legal espanyol, un president de Catalunya que convoqui un referèndum d'autodeterminació pot ser empresonat durant cinc anys. Doncs bé, hi ha dues raons per les quals això no ens ha d'aturar: d'una banda, perquè no hi ha res més democràtic que un referèndum; de l'altra, perquè ser tancat en una presó espanyola per defensar els drets nacionals de Catalunya no és una humiliació, és un honor.

Lluís M. Xirinacs va parlar de la traïció dels líders, i amb això va demostrar la seva generositat perquè, a quins líders es referia? De quins líders parlava? On són els líders que han de dur aquest poble a la seva independència? És probable que, en sentir això, algun polític es pregunti: "I qui em seguirà, si dic 'endavant'?". Doncs jo li respon: "I com ho sabràs, si no ho proves?". No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, no hem vingut a aquest món a fer de la resignació, del conformisme i de la claudicació una manera catalana de ser. Hem vingut a aquest món a canviar el curs de la història. I el canviarem. Mal que els pesi, el canviarem.

Hem d'anar amb compte, però. Hem d'estar amatents, perquè intenten canviar-nos el sentit de les paraules. Fixeu-vos que estan criminalitzant paraules i conceptes nobles com ara referèndum, autodeterminació, dret de decidir, independència, llibertat... A mi m'entristeix, això, perquè el dret de preguntar, el dret de decidir i el dret a l'autodeterminació dels pobles no són conceptes criminals, són conceptes que dignifiquen la humanitat. Tanmateix, hi ha una paraula que no permetré mai que li canviïn el sentit. És una paraula que ja fa temps que la veig arrossegada per terra a Catalunya, una paraula trepitjada, embrutida i humiliada. Aquesta paraula es diu dignitat. Ara, de la dignitat, els gestors del dia a dia en diuen extremisme; ara, de la dignitat, en diuen radicalitat; ara, dels qui no claudiquen, en diuen folls.

A veure si la classe política ens escolta. Estimada classe política: prou d'infantilismes, prou de mediocritat, prou de renúncies innobles, prou de tanta por a defensar els drets i les llibertats nacionals del nostre poble. No oblideu que hi ha una cosa molt més important que el vostre partit. No oblideu que hi ha una cosa molt més important que els vostres càrrecs, molt més important que el vostre sou, molt més important que les vostres dietes. Aquesta cosa té un nom. El seu nom és Catalunya.

[Discurs en l'homenatge a Lluís M. Xirinacs al Palau de la Música Catalana, 13 d'octubre del 2008]

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Passiu-ho bé, senyor Duran, adeu, UDC ¡¡

Al 24è Congrés d'UDC Duran ha parlat amb claredat, segur de qui és, de què vol ser i d'on està disposat a arribar. Creu que mereix ser el guanyador, que res no hi pot perdre i que no l'importa qui o què es pot perdre en el futur dissenyat per ell i per a ell, al qual arrossega UDC.
He llegit amb atenció les ponències congressuals. UDC o Duran no s'han mogut dels primers anys 90, d'aquell model de sobirania subordinada a Espanya, d'aquell model de societat, de la ideologia essencial i essencialista de la declinant democràcia cristiana.

Quan hi he llegit que respondre les demandes de la societat del segle XXI sobre l'abortament i la mort digna és tan sols "fals progressisme" i que cal legislar l'objecció de consciència, m'he preguntat com el líder d'UDC pensa conjugar el seu rebuig frontal a aquells avançaments socials amb l'aspiració de construir des del Govern espanyol "una Espanya moderna".
El Congrés d'UDC ha revalidat que és un partit "de dretes" clàssic i catalano-espanyol. L'existència d'una dreta espanyola atípica, el PP, han convertit UDC i Duran en assenyats i situats en la centralitat. Però no és així, el centre és una il·lusió òptica, el lloc de l'ambigüitat, el zero i en tot cas el lloc intangible on el progressisme intel·ligent exerceix el poder. Pujol ho sabia i ho practicà durant 23 anys.

En el seu discurs Duran rebutjà per a Catalunya un Govern nacionalista i el contraposà a un govern socio-convergent, "catanyol" . Veu en el termini màxim de 4 anys un Ministre d'Assumptes exteriors d'UDC al Govern espanyol i alguns Consellers al Govern català. Espanyolitzar Catalunya n'és el resum.

Duran té la voluntat de realitzar el seu programa amb CDC o en solitari, sap que en el camí pot trobar patrocinadors que li posaran com a únic preu trencar el nacionalisme català, debilitar Artur Mas i el seu lideratge. Duran, crescut en anys de bonança, cregué que podria ser el "delfí" de Pujol, el líder de CiU, però fou Mas l'assenyalat per CDC, qui ha demostrat amb escreix l'encert de la seva elecció. Amb el seu discurs Duran ha reconegut implícitament que no pot competir amb Mas a Catalunya i s'ha posat al servei d'Espanya i s'ofereix com a soci de Montilla.

Duran i UDC han parlat amb prou claredat i veu forta perquè CDC i Mas els escoltin. És també el moment de respondre'ls amb un sincer i càlid.

"Passiu-ho bé, senyor Duran!, adéu, UDC!", ens veurem el dia després del de les eleccions...

Racó Català

19 d’octubre 2008

Comencem a caminar ¡¡

La iniciativa “Deu Mil a Brussel•les per l’Autodeterminació”, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, ha sorgit com a resposta a l'article "Perplex, jo?" que va publicar Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del nostre web deumil.cat.
Des d’aquesta plataforma volem treballar tots plegats per a la total consolidació i èxit del nostre objectiu: anar el 7 de març a Brussel•les sota el mateix crit “Volem l’Estat propi”, reivindicant la independència del nostre país.

Volem aconseguir que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals, arrossegats per la nostra força, es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa. Més encara, que es comprometin a treballar per aconseguir-ho.

Aquest projecte, no sotmès a cap sigla política específica que ens separi, està obert a treballar, mantenint la seva autonomia, amb totes les persones, organitzacions i plataformes que tinguin el mateix objectiu: Catalunya independent.

Fem una crida a tots els sobiranistes i us convidem a la trobada que farem el proper dia 18 a Torroella de Montgrí per explicar el projecte, la tasca desenvolupada i la organització de la mobilització.

http://www.deumil.cat/

17 d’octubre 2008

Enteneu ara perquè es fa tot el possible per dificultar-ne una Llei de Memòria Històrica de veritat ?

Quants d'esgarips perquè li han donat el «Planeta» al catalanofòbic i espanyolista neofranquista Savater!
I doncs, què hi ha d'estrany?

El «papa» Lara entrà a Barcelona el 26 de gener del 1939 amb uniforme de capità de la legió espanyola. Participà activament en la duríssima repressió política a la capital de Catalunya, es féu amo del Sindicato Vertical de Artes Gráficas i, a partir d'aquell moment i amb l'inestimable ajut de la seua eina de treball que il·lustra aquest apunt, el conegut xantatgista dels impressors barcelonins començà a bastir el seu particular imperi sota la complaent mirada del seu admirat Franco.
Així fou com un analfabet i inculte individu aconseguí distincions i honors de la Generalitat de Dalt i de l'Ajuntament del Cap i Casal. Premiar als criminals franquistes és la norma d'actuació —durant l'actual transfranquisme— dels «demòcrates» de dretes i d'esquerres que ens manen.
Què hi ha d'estrany en què el fill del legionari segueixi la tradició nostrada?
Enric Borràs

Disposició al genocidi

Llegint el que s'ha publicat aquests dies en alguns diaris de Madrid i sentint el que s'ha dit en algunes tertúlies radiofòniques es comprèn que Espanya endins hi ha prou gent que no està pas disposada a anul·lar el judici al president Companys i a rehabilitar-ne la figura sinó que, si poguessin, el tornarien a afusellar. Sort que, atès el funcionament de la matèria i de la història, això és impossible.
El que han dit i han escrit sobre Companys denota la quantitat d'odi que acumulen i la naturalesa irracional i obscura que té. És un odi que costa d'entendre d'on surt i què en motiva tanta intensitat. Un odi granític, que el temps no escrostona i que es transmet de generació en generació. Tornarien a envair Catalunya i tornarien a afusellar Companys i aquí, naturalment, trobarien qui els aplanaria el camí i els indicaria a quina porta han d'anar a trucar de matinada. Tot això no es du a terme perquè, per sort, les circumstàncies ara no ho afavoreixen i també perquè Espanya endins encara hi ha una majoria pacífica i civilitzada que ho atura.

Però fa un cert efecte veure aquesta disposició al genocidi, sentir bramar aquestes veus convençudes per mentides, encegades per la demagògia, enrogallades per l'odi, llegir aquestes plomes que suquen directament en el verí. Això en capçaleres històriques, que venen centenars de milers d'exemplars. Aquesta és una d'aquelles coses que demostren que Espanya només té un futur possible.

Si l'odi és capaç de perdurar tant temps i de regenerar-se i perpetuar-se, no hi ha res a fer. Òbviament, només hi ha una sortida, més tard o més d'hora, i com més tardem a arribar-hi pitjor per a nosaltres i també per a ells. Mentrestant, a l'entorn de la rehabilitació de Companys aquí ens hem entretingut amb una d'aquelles polèmiques domèstiques a què estem tan acostumats.
Una trista manera d'enrabiar-se i de perdre el temps. Discussions que no porten res de bo i que no duen enlloc. Tírries i hostilitats entre veïns. Una pugnacitat insidiosa, petita. Una ridiculesa comparat amb aquell odi d'acer.

Miquel Pairolí
El Punt

Endevineu perquè aquesta nerviós aquest franquista ?


Fraga qualifica de "disbarat" la decisió de Garzón d'investigar els desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme

El president fundador del PP, expresident de Galícia i ministre durant la dictadura de Franco, Manuel Fraga, ha qualificat aquest divendres de "disbarat" la decisió del jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón de declarar-se competent per investigar els crims contra la humanitat comesos durant la Guerra Civil i el franquisme i ha recordat que "ja hi va haver lleis d'amnistia".
Per Fraga, "políticament" és "un error gravíssim" ressuscitar problemes del passat.
Garzón comptabilitza en la interlocutòria en què es manifesta competent per investigar els crims de guerra durant la Guerra Civil i el franquisme un total de 114.266 persones que van desaparèixer entre el 17 de juliol del 1936 i el desembre del 1951.
Fraga coincideix amb l'opinió de la Fiscalia, que aquest dijous va desacreditar la decisió de Garzón en considerar que aquests delictes van prescriure l'any 1977 amb l'aprovació de la llei de l'amnistia.
La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha anunciat que apel·laran a la llei de la memòria històrica que va impulsar el govern socialista per demostrar que són l'executiu i les administracions locals les que han de prendre la iniciativa i promoure la identificació dels desapareguts, exhumar les fosses i entregar les restes dels cossos de les víctimes als seus familiars.

AVUI.Cat

16 d’octubre 2008

Parla.cat: espai virtual per a l'aprenentatge del català


Parla.cat és un nou espai web per a la difusió de recursos, eines i materials didàctics relacionats amb l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua catalana. Parla.cat ofereix una proposta formativa que s'organitza en quatre nivells d'aprenentatge: bàsic, elemental, intermedi i suficiència. De moment, estan disponibles els cursos de nivell bàsic i elemental. Cada nivell està organitzat en tres graus, cada un dels quals té una durada aproximada d'uns tres mesos que equival a unes 45 hores de dedicació.

Els cursos s'ofereixen en dues modalitats d'aprenentatge, la modalitat lliure, que permet l'aprenentatge totalment autònom ja que els materials són de lliure accés, i la modalitat amb tutoria, que compta amb el suport d'un tutor o tutora, és de pagament i s'inicia el dia 6 d'octubre. La modalitat de tutoria és gestionada pel Consorci per a la Normalització Lingüística i l'Institut Ramon Llull.

La web té una àrea anomenada Rambla virtual que consisteix en un espai de contingut lúdic i cultural a través del qual els usuaris poden accedir a mitjans de comunicació digitals, portals de literatura, biblioteques en línia, vídeos, música, jocs, etc. i interactuar en xats i fòrums amb els altres membres de la comunitat.

Parla.cat té una àrea de recursos per al professorat que està subdividida en dos espais: espai compartit (ofereix als usuaris i usuàries la possibilitat d'aportar nous materials didàctics de creació pròpia i contribuir així a l'ampliació de les activitats d'aquest espai, i l'oportunitat, a més, de compartir i intercanviar experiències i coneixements amb altres professionals a través d'eines de comunicació com el fòrum i la bústia de correu) i Calaix d'activitats (conté una selecció dels materials didàctics creats per als cursos de Parla.cat classificats per àrees temàtiques; tots aquests continguts es poden utilitzar per al desenvolupament de sessions de treball i itineraris d'aprenentatge que es poden emprar en classes presencials i/o semipresencials i que permeten donar resposta a necessitats concretes dels aprenents).

http://www.parla.cat/pres_catalaenlinia/AppPHP/login/index.php
Català Sempre

15 d’octubre 2008

La societat civil aplaudeix Xirinacs... els mitjans oficials catalans callen ¡¡


Ahir es va celebrar l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs, en un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom. L’acte va ser eminentment emotiu però també marcadament reivindicatiu. Amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents àmbits, es va recordar la figura del filòsof, polític i sacerdot, com també és va emfatitzar el valor del seu llegat, que ara estudia i difon la fundació Xirinacs.
L’homenatge al que sovint és anomenat el Gandhi català va ser fruit del poble català i per a aquest, de fet, es va lamentar l’absència de representants polítics que per coherència potser hi haguessin hagut d’assistir. Només el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va fer-hi acte de presència com a membre del govern i en forma d’acte oficial. Però també hi varen assistir Anna Simó, Jordi Portabella, Àngel Colom, Uriel Bertran i Marina Llansana.
La celebració que va arrencar amb la representació d’una manifestació violentament reprimida pels grisos, va comptar amb la intervenció del periodista Josep Puigbó, qui va fer notar que l’acte no era retransmès per cap mitjà català “la qual cosa significa”, digué, “que tenim mitjans oficials però no públics”. També intervingué Mossèn Josep Dalmau, sacerdot i escriptor, que destacà la dignitat de la controvertida mort que ell escollí, i la comparà amb la mort de Jesús. L’escriptor Víctor Alexandre subratllà de Xirinacs la seva vessant més política, i va fer un salt a l’actualitat “on paraules com referèndum, autodeterminació són criminalitzades” i va animar a seguir l’exemple del pensador.
Arcadi Oliveres cità una de les seves frases més conegudes: “lluitarem contra els forts mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, i digué de Xirinacs que és una figura per als catalans per a la seva defensa de la lluita no violenta, per la seva coherència i perquè “tota la seva vida ha estat una veritable lliçó”.
També l’historiador Oriol Junqueras li dedicà un discurs que recità de memòria i visiblement emocionat des del primer pis, digué que el millor homenatge que li podem fer és “prometre que nosaltres també passarem el relleu i viurem per Catalunya i tot allò que representa de pau, justícia i amor”.
Un vídeo va transmetre l’opinió d’altres personalitats que varen voler posar el seu granet de sorra a l’homenatge. Entre les diverses intervencions la música d’Elèctrica Dharma, Obrint Pas, Feliu Ventura, Aramateix o Maria del Mar Bonet va acompanyar una vetllada que va cloure amb el Palau dempeus cantant els Segadors amb la Coral Sant Jordi.
Per a veure més fotografies de l'acte podeu consultar l'apartat de Fotografies de Tribuna Catalana.

Tribuna.cat

14 d’octubre 2008

2.000 persones omplen el Palau de la Música i vibren en record de Lluís Maria Xirinacs

La lectura de les darreres paraules que el pensador i activista va deixar escrites, moment més emotiu de l'acte




Prop de 2.000 persones han retut aquest dilluns al vespre a Lluís Maria Xirinacs. Poc després d'un any de la seva mort, un Palau de la Música Catalana ple a vessar, ha recordat la seva figura, definida per tots com a un 'patriota coherent, un defensor de la independència del país i una bona persona'.

Al crit de 'poble català, comença a caminar' i 'Independència!' ha començat l'acte amb la recreació d'una càrrega dels grisos als carrers de Barcelona el 1976, en plena efervescència de l'activisme antifranquista i en uns anys on va començar la popularitat de Xirinacs per la seva plantada davant la presó Model de Barcelona per reclamar l'amnistia per als presoners polítics del franquisme.

La presència de polítics a l'acte ha estat reduïda, respectant la voluntat del mateix Xirinacs d'allunyar-se de la classe política per deixar que fos la societat civil qui liderés determinades iniciatives. El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, o el Secretari general de política lingüística, l'eivissenc Bernat Joan, han estat dels pocs que hi han assistit.

Àlex Fenoll, activista independentista de Sabadell i un dels promotors de l'acte juntament amb l'actor Joel Joan, ha explicat que els que han intervingut en l'acte -que ha combinat parlaments i actuacions musicals a parts iguals- ho han fet per la seva vinculació a l'independentisme o a la figura de Xirinacs com el periodista Josep Puigbó, conductor de l'homenatge que va ser alumne del pensador i activista homenatjat.

A més de Puigbó, han pres la paraula, entre d'altres, Mossèn Josep Dalmau; Josep Guia; Víctor Alexandre; Rosa Calafat; Arcadi Oliveres o l'historiador Oriol Junqueras.

També han participat en l'homenatge enviant un missatge enregistrat en vídeo el periodista Antoni Bassas; el futbolista de l'Ajax Oleguer Presas; el presentador Josep Cuní; o l'activista cultural del País Valencià, Eliseu Climent.

Entre les actuacions musicals, Maria del Mar Bonet, el cantautor Feliu Ventura, els valencians Obrint Pas, o Aramateix. Finalment, la coral Sant Jordi ha fet sonar les notes de la muixeranga i el cant dels Segadors per cloure l'acte no abans sense llegir 'acte de sobirania' el darrer escrit que va deixar Xirinacs abans de morir i que ha estat el moment més emotiu de l'acte.

En directe en sis cinemes d'arreu de Catalunya.

Les prop de 2.000 entrades que es van posar a la venda van exhaurir-se en poc més d'una setmana, fet que va portar als organitzadors a promoure la retransmissió en directe a sis cinemes de ciutats catalanes. El Centre Octubre de Cultura Contemporània de València i les sales de cinema de Berga, la Seu d'Urgell, Lleida, Mollerussa, Tàrrega i Palamós.

Manifiesto de solidaridad con España

MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA
¡ QUIERO SER SOLIDARIO !
¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !
Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa.
NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.

POR ESO:

QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %.
Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.
QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.
QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.
QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,30 EUR por desplazamiento urbano.
QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R .P.F.
QUIERO: Que la ITV , que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.
QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.
QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.
QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.
QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.
QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc....
QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO, ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS. Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente

¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!
Mientras tanto, lo soy a la fuerza. Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.

10 d’octubre 2008

Comunicat de la PDD en relació al tema T.C.


COMUNICAT DE LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR


Davant de la notícia apareguda en diversos mitjans de comunicació de Catalunya, sobre la possible retallada de l'Estatut, per part del Tribunal Constitucional, la Plataforma pel Dret de Decidir comunica que rebutja qualsevol ingerència del Tribunal Constitucional en qüestions que afecten el poble de Catalunya i que limita i posar traves al seu Dret de Decidir.

Aquesta possible sentència confirma el que la PDD va manifestar que la via estatutària està acabada i que cal obrir la via sobiranista com a únic camí per exercir el Dret de Decidir. És ben clar que, mitjançant la via estatutària, el poble de Catalunya no aconseguirà ni millorar el seu finançament ni l'oficialitat i reconeixement de la seva llengua.

En aquest sentit volem fer públic que no donarem suport a cap actuació ni activitat que doni suport o reafirmi la via estatutària i que només treballarem perquè el poble de Catalunya pugui exercir el Dret de Decidir com qualsevol altre poble lliure del món.

Àrea de comunicació
Plataforma pel Dret de Decidir

09 d’octubre 2008

Una altra irregularitat, i van ......

Amb quina aigua rega el camp Club de Golf Sant Cugat?

El passat 27 d'agost el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava un anunci de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) pel qual se sotmetia a informació pública la sol·licitud de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès per a l'autorització d'abocament de les aigües residuals de la urbanització Costa del Golf al torrent de Llaceres, al peu del Parc de Collserola, torrent que transcorre per la Torre Negra.

Primera sorpresa. En quines condicions fou aprovada aquesta urbanització els anys 90 si encara s'ha de tramitar aquesta autorització?
Si més no, l'ajuntament de Sant Cugat del Vallès, la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona i l'ACA (la successora de la Junta de Sanejament) han de respondre aquesta pregunta.

En consultar l'expedient d'autorització d'abocament constatem que la solució proposada per l'ajuntament i informada favorablement per l'ACA considera la urbanització Costa del Golf com un nucli urbà inferior a 2.000 habitants, talment com si estigués completament aïllada enmig de la regió metropolitana de Barcelona. Recordem que amb dades del 2007 Sant Cugat té 74.345 habitants.

Segona sorpresa. Aquesta consideració de població de menys de 2.000 habitants permet proposar uns paràmetres d'abocament que no s'adapten a la Directiva Marc de l'Aigua ni a la Directiva 91/271/CEE sobre el tractament d'aigües residuals urbanes.
Ajuntament i ACA ens poden explicar quin criteri utilitzen per a determinar que la urbanització no forma part de la trama urbana de Sant Cugat?

En analitzar la sol·licitud i buscar solucions alternatives a l'abocament sol·licitat descobrim que el Club de Golf Sant Cugat està tramitant des del 2002 una concessió d'aigua per a regar les seves instal·lacions, que foren dissenyades i construïdes el 1917.

Tercera sorpresa. El Club de Golf Sant Cugat no té cap concessió d'aigües per a regar les seves instal·lacions.
Com està regant? Amb aigua de pluja només? Amb el suport de la xarxa d'aigua potable? Amb aigua de pous no legalitzats?
Mentre hi ha hagut vigent el decret de Sequera i les mesures excepcionals, alguna administració ha mirat com regava el golf mentre els ciutadans feien cas de les recomanacions d'estalvi? Qui els ha estat subministrant aigua?
Ajuntament, ACA, l'empresa distribuïdora d'aigua a Sant Cugat ens haurien de poder respondre aquestes preguntes i què han estat fent des del 1917.

És evident que exigim respostes convincents per part de les administracions, a més que obrin els expedients informatius i sancionadors necessaris. I també solucions, que han de passar pel tancament provisional del camp de golf si és necessari.

L'ACA està a punt d'aprovar el Programa de Reutilització d'Aigua a Catalunya, i té uns criteris per a la tramitació, resolució i informe dels procediments administratius de concessió d'aigües per reg d'instal·lacions esportives, aprovats pel Consell d'Administració el 7 d'abril de 2005.

Fan la feina o l'hem de fer nosaltres?

Les administracions es guanyen la credibilitat exercint les competències que tenen atribuïdes i exercitant-les. Si ho fan de manera arbitrària, són parcials. Si ho fan de manera equitativa, són democràtiques.

Sovint s'atribueix als moviments ecologistes una intolerància que no ens és pròpia. Ara estem fent un exercici de responsabilitat social denunciant aquesta situació i actuació parcial de les administracions. Denunciem, de fet, que les administracions no segueixen les normes que elles mateixes estableixen.

La responsabilitat social és també una exigència per les administracions (hauria de ser un dels seus objectius). I pel Club de Golf Sant Cugat també.


ADENC-EdC, Assemblea de Joves de Sant Cugat, Grup de Natura del Club Muntanyenc Sant
Cugat, CUP-Sant Cugat, ERC Sant Cugat, ICV Sant Cugat i PSC Sant Cugat
El Vallès, 9 d'octubre de 2008

Més informació: Toni Altaió i Morral -- Oficina Tècnica de l'ADENC
937171887 655179694 -- taltaio@adenc.cat

08 d’octubre 2008

"Prou de palles mentals amb Espanya"

L'exconseller de Governació Joan Carretero, durant l'acte central de campanya de la candidatura de Reagrupament Independentista que Rut Carandell lidera per a la Federació de Barcelona, ha assegurat que els catalans "encara ens fem palles mentals per veure com ens encaixem en un país que no ens vol".
El líder de Reagrupament.cat ha afirmat que "el nostre partit i el nostre país necessita gent, i jo ho estic, que estigui convençuda que la independència del nostre país és possible. Només ens fa falta una cosa, no cal que ens mirem ni a Escòcia, ni a Irlanda, ni a Lituània ni al Quebec ni a ningú, només cal que els catalans ens ho creguem. Si els catalans ens ho creiem ens en sortirem. Tenim la raó i tenim la força d'un país, d'una nació mil·lenària que està estabornida, en part per manca de capacitat dels seus polítics, de la por dels seus polítics, de la traïció d'alguns polítics que han dirigit aquest partit, aquest país".

"Jo penso que en un país on creix cada vegada més l'independentisme, on cada vegada hi ha gent convençuda que anar amb Espanya no ens porta més que problemes, que dificultats, més que disgustos. Amb un Espanya que com va dir va dir el mític ja Jesús Álvarez, el Barça i l'Espanyol ja no són equips espanyols, sinó que són equips forasters", ha afegit.

"Per tant -ha continuat Carretero-, tenim l'avantatge que els espanyols ho tenen claríssim. Ells saben segur que nosaltres no som espanyols, els que no ho tenim tant clar som els catalans, que resulta que encara ens fem palles mentals per veure com ens encaixem en un país que no ens vol, no ens ha volgut mai ni ens voldrà mai com a catalans".

e-noticies

06 d’octubre 2008

Campions del món en futbol sala femení

La selecció catalana, reconeguda i membre de ple dret de la AMF, s'ha proclamat campiona del I Mundial de Futbol Sala Femení. Catalunya s'ha imposat a la selecció gallega, que ha estat convidada a la competeció ja que no està reconeguda oficialment, per 4-0 a la final que s'ha jugat aquest diumenge a Reus. Les noies entrenades per Albert López s'han avançat al marcador gràcies a un gol de Maria Àngels Navarro, que també ha signat el segon gol. El dos darrers gols de Catalunya, que ha dominat tot el partit, els ha marcat la capitana Laura Rodríguez, que ha sentenciat després del descans.

Amb el triomf a la final, Catalunya ha entrat a la història del futbol sala femení. I és que la selecció catalana és la primera campiona d'un Mundial. Per arribar a la final, les d'Albert López han hagut de superar a les seleccions de la República Txeca, Rússia, Austràlia o Colòmbia.

e-noticies

Mentrestant la majoria de la premsa, ràdio i televisió catalanes (?) callats. Quin fàstic i quina vergonya ¡¡

Jaume Massanés i Papell

05 d’octubre 2008

Fent memòria

Patriotes,

Després de la magnífica feinada que s'ha fet per commemorar el centenaride l'Estelada (feu una repassada a http://estelada.cat/), aquest mésd'octubre també commemorem el 80è aniversari de l'Assemblea de l'Havanaque, pels qui no n'estigueu gaire al cas, us adjunto un text que elVicepresident del Casal Català de l'Havana ha escrit per fer-nos-enmemòria.

Dilluns vinent, també haurem de recordar els fets del 6 d'octubre de 1934(http://webs.racocatala.cat/cat1714/6octubre.htm) i el dia 15 l'assassinatdel President Companys(http://webs.racocatala.cat/cat1714/lluiscompanys.htm). Entre altresactivitats, el diumenge 19 d'octubre se celebrarà la 30a Trobada al Collde Manrella, a la Vajol.

El 13 d'octubre el Palau de la Música Catalana de Barcelona s'omplirà ambmotiu d'un digníssim acte en record i homenatge a Lluís M. Xirinacs.Mireu-vos l'enllaç per fer-vos una idea de la dimensió d'aquest acte(http://www.lluisbrunet.cat/xirinacs). Les localitats ja estan exhaurides,però possiblement es podrà seguir l'acte des d'alguns cinemes(http://www.cccd.cat/ ).

I gairebé cada dia hi ha activitats, arreu de la nació, lligades alCorrellengua (http://www.correllengua.cat/), que el 9 d'Octubre farà festagrossa a València per celebrar l'arribada de Jaume I, i s'allargarà finsal 8 de novembre que es clourà a Perpinyà amb un bon programa d'actes.(http://federacio.cat/).

També al sud se celebrarà la setmana dels Premis Octubre(http://www.octubre.cat/ ) i el tradicional Aplec del Puig, el darrerdiumenge d'octubre (http://www.youtube.com/watch?v=a1YOHhN0mG8 ).

Visca la lluita independentista!

Il.I·lusió fracassada

El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a "tractar d'aconseguir una quota més gran de poder de l'Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya" i "reclamar més i més Estat per a Catalunya". Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l'autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l'Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. "Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos", ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l'autogovern dins i sota l'Estat espanyol per aconseguir "més i més Estat" es pot assolir reformant l'Estatut o la Constitució. La de l'Estatut ja s'ha fet: tant és que l'aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust "cepillado", i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l'arranarà entre nul·litats i declaracions d'ineficàcia, convertint l'Estatut en un catàleg d'intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.


LA REFORMA CONSTITUCIONAL REQUEREIX 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l'Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l'Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui "més i més Estat". Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d'acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s'ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L'autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l'ha feta avançar, però s'ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d'un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d'aigua ni d'electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se'ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l'èxit de l'autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l'espoli fiscal només s'hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d'euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.

MENTRESTANT, CATALUNYA S'ENFONSA: la renda dels catalans cau, després de "l'anivellament solidari", de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d'anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l'atzucac autonomista. Prou d'enganyar la gent fent creure que d'Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, "més i més Estat". O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l'única manera és l'Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L'estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols "paso corto, vista larga, mala leche". Ens consideren un problema: siguem-ho, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi.

ALFONS LÓPEZ TENA/ Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes/ info@cercleestudissobiranistes.cat

Ràdio Catalunya

04 d’octubre 2008

I a aquest terrorista/feixista quan el jutjaran ?

El president-fundador del PP Manuel Fraga ha qualificat aquest dissabte el nacionalisme com "una verinosíssima malaltia", i ha assegurat que, si no se li posa fre, podria portar a l'"ensorrament d'Espanya". Durant la seva participació en el debat Futur del nacionalisme, organitzat a Madrid pel Fòrum d'Ermua, ha afirmat que existeixen partits que s'han apropiat de "restes" heretades de la idea original del nacionalisme per "formar la seva pròpia idea d'Espanya".
"Es tracta del problema més greu que Espanya té plantejat", ha afegit, defensant la necessitat de recórrer a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que "no s'ha aplicat ni una sola vegada".

Aquest article autoritza el Govern espanyol a adoptar "les mesures necessàries" per obligar una comunitat autònoma a complir forçosament les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin. Aquesta prerrogativa també pot aplicar-se en el cas que una comunitat autònoma actuï de manera que atempti greument contra l'interès general d'Espanya.

e-noticies.cat

Un bon finançament no ès suficient INDEPENDÈNCIA

La insistència en el debat de la negociació per la possible millora del finançament del Principat ha propiciat un esbiaixament en l’acció política de bona part de l’independentisme nacional. El segrest, de fet, de qualsevol altra consideració, de plantejar-se qualsevol altra hipòtesi que ens dugui a avançar en el procés d’emancipació, no fa sinó aprofundir en la dispersió ideològica del sobiranisme i demostrar, de nou, la nostra supeditació al ritme que ens marquen des d’Espanya.

El millorament del finançament, tot i ser absolutament necessari, no pot desviar-nos de la nostra única solució: la independència. Perquè no hem d’oblidar que, finalment, els nostres recursos seguiran en mans espanyoles igual que la nostra capacitat de decisió.

És per això que sorprèn la facilitat amb què, tant des de formacions polítiques com des de la societat civil, uns i altres s’han afegit a un debat que, sigui quin sigui el resultat, afebleix clarament les posicions sobiranistes: si acaba malament, com tothom preveu, perquè haurem cremat un altre dels pocs cartutxos que ens resten en unitat política i mobilització ciutadana; si, per un incert, acabés mitjanament bé, perquè donaria aire a l’estol d’unionistes que ara s’han quedat sense arguments per defensar la nostra submissió a Espanya, alhora que acontentaria la tebior d’un catalanisme mesell que defuig el conflicte com gat escaldat.

Alertem doncs que el finançament, que l’Estatut, no són en cap cas la solució que la nostra nació necessita. Que la classe política i les institucions facin la seva feina, avui, negociant amb Espanya tan bé com puguin. La feina de l’independentisme, dels qui creiem en un futur lliure pel nostre poble, és seguir treballant per la independència. Només la constitució d’un estat propi, i no pas un pedaç a un finançament vassall, pot permetre’ns de construir una societat que pugui assegurar el benestar a tots els catalans.

criteri.cat

03 d’octubre 2008

El que no fem nosaltres per la llengua, no ho farà ningú


NO DISCRIMINIS. NO CANVIÏS DE LLENGUA PARLA CATALÀ SEMPRE


Més concretament: “... el que no fas TU per la llengua, no ho fa ningú”. Ets insubstituïble. El teu entorn, el cercle de persones sobre el qual pots influir és teu i només teu. I és aquí, en aquest grup de persones, on pots despertar consciències i ajudar a descobrir que, si no redrecem la situació en què es troba la llengua, anem cap a un futur en el qual es produirà la substitució del català per una llengua forastera.

S’han alçat veus queixant-se que es carregui sobre les espatlles dels catalanoparlants la responsabilitat d’aquest redreçament. En el llibre de Sílvia Soler “No tinguem por”, i referint-se a la recomanació de parlar sempre en català, podem llegir: “Trobo absolutament injust que se’ns carregui tota la responsabilitat als ciutadans i se’ns obligui a mostrar permanentment una cara antipàtica (...). Polítics i governants estan obligats a posar les bases per crear un ambient que afavoreixi l’ús social del català. Si algú ha de resultar antipàtic, que sigui l’Administració. Estic a favor que l’Administració catalana faci ús de totes les mesures de pressió de què disposi per afavorir l’ús del català. Incloses les sancions, si cal”.
Per contra, el periodista Francesc Puigpelat, en un article publicat ja fa temps, deia: “Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l’ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l’ànima.”
Nosaltres diem que tot és necessari, que totes dues forces s’han de posar en marxa per salvar la llengua, les persones i els poders públics. Quin dubte hi ha que el poder legislatiu promulgant les lleis oportunes (sense por) i el poder executiu fent-les complir (sense por), són necessaris. Però no són suficients perquè l’ànima de la llengua són els homes i les dones que la parlen: TU, tal com hem dit al principi.

Cada generació es protagonista, de grat o per força, dels esdeveniments que li toca viure i pot veure com la societat es transforma, com el seu entorn canvia. Sempre ha estat així, en totes les èpoques i en tots els pobles. En el nostre cas i a la nostra generació, li ha tocat viure un canvi no desitjable i poc freqüent: veure com retrocedeix l’ús social de la seva llengua. Llavors, si realment volem assumir el protagonisme que ens pertoca cal que, de manera activa, participem en els canvis que s’estan produint. No s’hi val a ser espectador passiu. Som en una cruïlla i, segons la direcció que prenguem la llengua sobreviurà o s’extingirà.

Quan demanis a algú o li aconsellis de mantenir la llengua, que cal parlar sempre en català, és molt probable que rebis aquesta resposta: “És que em costa molt” o “Haig de fer un esforç” o “Em fa sentir malament”. Llavors tu has de respondre que res no s’aconsegueix sense esforç. I, si l’has memoritzat, comenta-li aquest aforisme: “Digues què estàs disposat a sacrificar per una causa i jo et diré el futur que té la teva causa”. Oi que queda clar?

Militància lingüística. Mai no hem de restar passius davant d’un greuge a la llengua. És imprescindible reaccionar tal com fa el protagonista de l’experiència que relatem a l’apartat Divers. La situació que es descriu és probable que, aquests dies, s’hagi repetit a d’altres indrets, perquè l’escenari és una reunió de pares en una escola amb motiu del començament del curs escolar. Es descriu la incomoditat que es genera quan, en una reunió iniciada en català, una sola persona demana el canvi de llengua del català al castellà. Malauradament és una situació freqüent i cal tenir clar com s’ha d’actuar. Ben segur que us farà reflexionar.

Les coses, però, podrien ser molt diferents. Només que cent mil persones a Catalunya fessin militància lingüística, la truita faria completament la volta. No hi ha resistències al català. Gairebé tothom l'entén i, els que no l'entenen, l'entendrien si se'ls parlés. És per inèrcia que tothom acaba parlant en castellà. Només que una sola persona es mantingui en el català, ràpidament, tothom canvia. Cal, però, convicció. Feu l'experiment! En definitiva: el problema, com sempre a Catalunya, no són els estrangers. El problema som nosaltres ¡¡


COL·LECTIU "CATALÀ SEMPRE"
Per adherir-vos envieu un correu a:_catala@sempre.cat_sereu molt benvingudes / benvinguts.